Fem un dictat!

Amb les següents activitats podreu arribar a escriure i reconèixer les melodies que sentiu, sempre que no siguin excessivament difícils. És un seguit d'activitats que es proposen que reconegueu petites melodies de 8 pulsacions. Comencem!

La primera activitat us proposa que ordeneu els sons de l'escala de Do Major: feu click damunt de la imatge i en la pantalla de les opcions que us apareixera, premeu sobre "notes de l'escala de Do Major".

Per seguir aprenent a fer dictats, com a segona activitat, us volem proposar que reconeixem els ritmes, una de les tres característiques principals de la música, de 4 pulsacions en 4 pulsacions. Endavant! (clickeu la imatge i seguidament a "identificar ritmes (4 pulsacions)")

Amb el tercer pas volem que identifiqueu intervals, és a dir, distàncies entre notes. Dins l'activitat hi trobareu tots els intervals que existeixen. Clickeu damunt la imatge, seguidament a "start", després als intervals que voleu treballar i, per útlim, a "identificar intervals"

Nota: Us recomaneu que aneu incrementant el nombre d'intervals a escoltar a mesura que els aneu dominant, de manera progressiva.

Ja estem a punt d'acabar. Abans d'arribar a fer un dictat de 8 pulsacions, volem que identifiqueu petits fragments de 4 pulsacions. Per accedir-hi, premeu la imatge i, seguidament a "identificar melodies de 4 pulsacions".

Ja hem acabat! Com a cinquena i última activitat, feu el dictat de 8 pulsacions. Amb tot el treball d'identificar ritmes, intervals i petits fragments, esperem que us sigui més senzill que fer-ho directament! (per fer el dictat, clickeu la imatge i a "Dictat de melodies de 8 pulsacions")

Cançó per una filla

Una cançó de bressol trista, que parla del patiment d'un pare sobre la seva filla mentre dorm, dels temors que té.

Per això és lenta, calmada i una mica trista: per adormir algú i també per fer evidents aquests patiments mentre la filla dorm, el poema diu així:

Cançó per a una filla (II)

Non, non,
vine, vine son.

Ai la meva filla
sola en l'alta nit,
dimonis jugaven
a ditperadit.

Ai la meva filla,
òrfena de son,
ton paret et cerca
per un raig de sol.

Ton pare et cercava
pel crit de la sang,
es dreçaven totes
les ones del mar.

Ai la meva filla,
soledat del bres.
Colomes volaven
camí del no-res.

Non, non,
vine, vine son.

El poema és de Josep Maria Llompart i la música és de l'autor del blog, Joan Deulofeu. Esperem que us agradi!

Un testament amb molt de swing!

Una proposta d'acompanyament amb swing per al testament d'Amèlia, una cançó amb molta presència en aquest blog.

L'acompanyament està escrit per orgue hammond (encara que posi piano a la partitura), baix i bateria. A l'mp3 que sentireu, tot està interpretat amb piano i és difícil de distingir la melodia de l'acompanyament pianístic, però amb una mica d'esforç es pot arribar a distingir!

Esperem que us agradi! (us adjuntem la partitura en .jpg i l'audio corresponent)

NOTA: per poder descarregar les partitures, feu click damunt de cada pàgina per ampliar-les i descarregàr-les en una qualitat millor.

Afegim una altra veu!

Cantem a dues veus una cançó que ja us hem proposat des d'aquí!

Com ja heu vist en el post "el testament d'Amèlia", aquesta cançó té múltiples versions i moltes harmonitzacions. Des d'aquest blog n'hem creat una per dues veus que esperem que us agradi!

El Mestre

Aquest arranjament de Miquel Llobet és d'una cançó tradicional anomenada "El Mestre", que no és molt coneguda, però, com heu pogut sentir, és preciosa i parla d'una professió molt important.

Si teniu Spotify, feu click i podreu sentir-ne una versió de la Capella Reial de Catalunya dirigida per Jordi Savall.



En aquest link hi trobareu la lletra sencera en .pdf.

Imatges musicals

La majoria de vegades, els compositors escriuen peces a partir de records, inspiracions a partir de moments viscuts, però no sempre els volen reproduir. Normalment, quan componen volen transmetre sensacions musicals, fan música per fer música, simplement. Però hi ha vegades que els compositors volen explicar històries, volen descriure paisatges, volen fer referència al que han vist o viscut i, com que són músics, es valen d'aquesta art, la música, per expressar-ho.

D'aquesta música que vol explicar històries o paisatges en diem música descriptiva o música programàtica. El primer nom és força evident, vol descriure coses la música, el segon és una mica més complicat, però simplement es refereix a que és música que segueix un programa, ja sigui un quadre, un paisatge o una història escrita.

Aquesta mena de música fa molt temps que existeix, de fet una de les més famoses obres programàtiques és del barroc, del s.XVIII, i parla de les estacions de l'any: Les quatre estacions, obra composada per Antonio Vivaldi, concretament l'any 1725 i, en realitat, no es tracta d'una sola obra, sinó d'un compendi de quatre concerts de tres moviments. Cada un dels concerts parla d'una estació diferent i ens transmet imatges típiques d'aquesta, començant per la primavera i el naixement de les plantes i acabant a l'hivern amb el seu "enterrament" sota la neu.

Posteriorment a Vivaldi, molts altres compositors han escrit música programàtica, però l'estil va tornar a tenir gran importància a partir de finals del s.XIX, quan els autors van voler explicar imatges amb música: així doncs Camille Saint-Saëns va escriure El carnaval dels animals, quan també Richard Strauss va compondre la simfonia alpina, també va ser quan Edvard Grieg va publicar la suite Peer Gynt. Durant aquesta època i fins a l'actualitat s'han escrit moltes més obres programàtiques, però aquestes són unes quantes d'elles que són molt conegudes.

La música descriptiva no és una forma musical concreta, sinó que engloba molts tipus de composició: a partir del s.XIX, sobretot seran poemes simfònics i lieds, cançons i orquestracions que tenen la voluntat d'explicar històries, però també engloba concerts, simfonies, suites, etc. Això sempre dependrà de la voluntat de cada compositor.

Com a il·lustració audiovisual us deixem el primer fragment de la simfonia alpina, anomenat "la nit", on podrem sentir com cau la nit sobre els alps:

Un pollastre amb molt de ritme

"The Chicken"-en català, el pollastre- és un famós estàndard funk, escrit per Pee Wee Ellis, que va popularitzar Jaco Pastorius amb la seva Big Band.

Pastorius és un personatge clau en la història del jazz i la música moderna ja que és qui posa el baix i el contrabaix en la situació de solista trencant així amb la tradició on el baix tansols servia com a acompanyament harmònic de les agrupacions de música moderna.

Així doncs, aquí sentireu i veureu com el baix és un element imprescindible que fa caminar el tema repetint el seu groove (frase musical que va repetint durant tota la peça):

Sentireu, primer de tot, un petit solo de Jaco Pastorius al baix i sense samarreta, seguidament una introducció d'estil soul (una mena de funk més calmat i amb més sentiment) i, quan el baixista comenci a repetir la frase musical que teniu transcrita a sobre, comença relament "the chicken"
(feu click sobre el nom de la peça per redireccionar-vos al youtube i veure i sentir el tema -per qüestions de drets d'autor no es pot penjar la peça a altres llocs)Per acabar, un deixo una altra versió del mateix tema tocada per la Dave Weckl Band, la banda d'un dels millors bateries de la història i del moment, perquè encara és viu!. En aquesta versió desapareix la introducció soul i es canvia l'inici amb el groove del baix elèctric per una introducció feta per la bateria.

El testament d'Amèlia

feu clic sobre la partitura per veure-la en un tamany més gran

"El testament d'Amèlia" és una cançó popular catalana basada en un romanç també popular i realment antiga, però preciosa, segons alguns, perfecta, per nosaltres, molt maca. Aquesta partitura que teniu aquí és una versió només amb la melodia i la lletra, però n'existeixen moltes d'altres. Versions de Frederic Mompou introduides dins d'obres seves per a piano o adaptacions per a guitarra de Miquel Llobet. En el següent vídeo podreu veure-hi la interpretació de l'arranjament fet per Miquel Llobet, en la pista d'àudio, la sentireu interpretada per Frederic Mompou dins la peça "El testament d'Amèlia i la Filadora" de les seves Cançons i Danses per a piano.

També n'existeixen de més modernes, un intèrpret, Ferran Savall, n'ha fet una versió molt recent -el primer clip- i n'existeixen versions per a formacions tradicionals catalanes, com la cobla -segon clip:

La lletra sencera de la cançó us l'adjuntem a continuació, però abans us volem avisar de que potser trobareu versions de la lletra cantades diferent, fins i tot la coneixeu amb diverses variacions sobre la lletra. Això es deu a que al ser una cançó tant antiga i sense un autor conegut, la gent ha anat fent variacions actualitzant la lletra a cada moment.

N'Amèlia està malalta,
la filla del bon rei.
Dames la van a veure,
comtes i noble gent.

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

També la seva mare,
com no hi ha més remei.
-Filla, la meva filla
de quin mal vos doleu?

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

-Mare, la meva mare,
prou que vos ho sabeu,
metzines me n'heu dades
que em cremen el cor meu.

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

-Filla, la meva filla,
d'això us confessareu;
quan sereu combregada
el testament fareu.

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

-Set castells tinc a França,
tots són al manar meu;
els tres els deixo als pobres,
als pobres i als romeus.

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

El quart el deixo als frares,
per caritat a Déu;
i els altres a Don Carles,
Don Carles, germà meu.

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

-Filla, la meva filla
i a mi, què em deixareu?
-Mare, la meva mare,
a vos, lo marit meu.

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

-Mare, la meva mare,
a vos, lo marit meu,
que us el tinguen en cambra
tot'hora que el volgueu.

Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

Aquesta lletra és la del romanç amb la tornada afegida entre estrofa i estrofa. Com podeu veure, es tracta d'una cançó trista, on una princesa li explica a la seva mare com sap que l'ha enverinada i que s'entén amb el seu marit, per això, com a venjança no li deixa cap herència. Per això, per ser una cançó trista, s'ha de cantar fluixet, trist, amb molt de sentiment.

un músic per molts instruments

Quants instruments podeu apreciar en aquesta imatge? Si la mirem de manera general, en veurem només un, la bateria, en canvi, si ens apropem podrem veure fins a 16 instruments, entre timbals i plats! i tot això és tocat per un sol músic que fa servir tant peus com mans per arribar a abastar totes les possibilitats d'aquest instrument gegant.

De bateries n'hi ha de moltes mides i amb més o menys parts, però bàsicament podem distingir dos tipus d'instruments, la mateixa distinció que fem amb els instruments de percussió de l'orquestra, perquè, de fet, la bateria no és res més que posar a l'abast d'un únic músic la funció de tota la percussió. Per tant, tenim:

• instruments idiòfons: en aquest cas concret, els plats, que són els instruments que quan els piquem vibra el seu cos, és a dir, ells, no una part en concret, sinó tot l'instrument. Del plat podem diferenciar-ne dos parts, la campana i el cos - que es pot picar o amb la punta de la baqueta o amb el llom de la baqueta.
• instruments membranòfons: aquests instruments són, en la bateria, la caixa, el bombo i els timbals, que són els instruments on la part que vibra i, per tant, genera el so és una membrana col·locada als extrems de l'instrument. També és la part on es percudeix l'instrument.

La bateria, com ja hem repetit, té diverses parts que podem distingir en aquest vídeo i en un esquema que ajuden a traduir els noms que se senten al vídeo, que estan en castellà de sud-amèrica, al català:

Així doncs, obtenim un instrument molt vàlid per aconseguir bases rítmiques que s'han utilitzat des de la seva creació a principis de segle en totes les músiques modernes, des de les noves músiques simfòniques fins al jazz, el rock, el blues... Per acabar, un últim video amb un virtuós de la bateria, Buddy Rich, amb la seva big band (proveu de moure les mans i els canells tan ràpid com ell ho fa, i sense perdre la pulsació!):

Entre el jazz i la música clàssica

George Gershwin (1898-1937) és un dels compositors nordamericans més reconeguts internacionalment. Les seves composicions abasten molts estils de música, des de la música simfònica als estàndards de jazz passant per òperes i musicals representats arreu del món en infinitat de versions.

L'any 1916, amb només 18 anys presenta la seva primera composició, un ragtime anomenat "Rialto Ripples". L'any 1924 Gershwin, juntament amb el seu germà escriptor Ira -que escrivia les lletres de les cançons- van introduir-se dins el món dels musicals, col·laborant en el musical "Lady be good". A partir d'aquesta col·laboració començaria la seva carrera d'èxit com a compositor.

L'any 1930, i com a conseqüència d'una formació pianística clàssica, escriuria la seva primera obra per a orquestra simfònica, el seu primer i cèlebre concert per a piano "Rapsody in blue", que a continuació podreu veure i escoltar en una versió interpretada per Leonard Bernstein, un amic de Gershwin que també és un famós pianista, director d'orquestra i compositor:

Com ja s'ha dit a la introducció no només es dedicaria la música simfònica i als musicals, sinó que també es dedicaria a altres gèneres. Va escriure una òpera amb moltes influències del jazz anomenada "Porgy and Bess", una versió del Romeu i Julieta de Shakespeare adaptada als EEUU de principis de segle. També va escriure nombroses cançons que han acabat esdevenint estàndards del jazz, és a dir, temes que s'han interpretat en moltes versions i que són coneguts per la majoria dels músics d'aquest gènere, com ara "Summertime" que, en aquest vídeo, podreu veure interpretat per Ella Fitzgerald, una de les més grans veus del jazz:

Gershwin va morir el 1937, amb 38 anys, durant una operació en la que li havien d'extreure un tumor cerebral.

Innauguració

Benvinguts/des tots/es!

Amb l'obertura del blog comencem un projecte on anirem penjant continguts adreçats a alumnes de 5è i 6è de primària. De moment, una cançó de benvinguda del grup Pink Floyd: welcome to the machine, que us dóna -com a mínim el títol- la benvinguda a la màquina, l'ordinador, tot i que en aquella època eren força utòpics.

Com a peu de pàgina trobareu permanentment tres videos que conformen una extraordinària versió d'un concert per a dos pianos de mozart.